Premissa
L’Oleguer descendeix.
La pedra recorda.
Tardor de 1987. Oleguer Parkinson, arxiver de la Universitat Rovira i Virgili, rep l’autorització per documentar una secció no cartografiada sota la necròpoli paleocristiana de Tarragona. Les obres d’ampliació del museu han destapat un accés segellat des del segle XVIII.
El que hauria de ser un inventari arqueològic de quatre dies es converteix en una altra cosa quan la seva gravadora de camp, un model Nagra de cinta oberta, registra sons impossibles a 30 metres sota la superfície: una lletania llatina, el cop rítmic de metall contra pedra, i una respiració que no és la seva.
L’Oleguer descendeix per capes d’història. Les criptes visigòtiques del segle VI s’assenten sobre galeries funeràries romanes que connecten amb el complex de la Tàrraco imperial. Però sota aquestes hi ha cavitats més antigues: excavacions ibèriques amb marques prelingüístiques que no corresponen a cap registre conegut.
La pedra calcària de la necròpoli no només conté restes. Ha gravat les freqüències de tot el que va ocórrer entre els seus murs. I a la foscor total, aquests ecos sonen més presents que els mateixos passos de l'Oleguer.
REGISTRE_VISUAL_04: Sarcòfag amb inscripció D·M, nivell -2, galeria est.
Mecàniques
El que l’Oleguer porta amb ell. El que la pedra li respon.
Exploració guiada per l’oïda
A la negror absoluta, l’Oleguer depèn de l’acústica. El motor d’àudio recalcula en temps real com el so rebota, s’absorbeix i es deforma segons la geometria de cada galeria, el seu material i la seva humitat.
Un passadís llarg retorna l’eco amb retard. Una càmera àmplia el dispersa. Un mur proper l’aixafa. I, de tant en tant, la reverberació inclou freqüències que no has generat tu.
Quadern de camp i brúixola
No hi ha minimapes ni HUD. Portes paper mil·limetrat, una brúixola de declinació, guix per marcar parets i un mesurador de passos. El teu mapa és tan bo com la teva capacitat per interpretar distàncies i angles en completa foscor.
Un error de 15 graus en una cruïlla pot significar cartografiar un passadís sencer en la direcció equivocada. I no hi ha manera de saber-ho fins que intentes tornar.
La foscor com a antagonista
No hi ha cap mesurador de seny visible. El que hi ha és un sistema de degradació perceptiva lligat al temps en foscor, a l'estrès acústic i a l'aïllament. Els shaders de postprocessat responen subtilment: vores que es difuminen, distàncies que menteixen, siluetes que suggereixen presències.
No és que hi hagi alguna cosa allà. És que la teva percepció ja no és fiable. I això és pitjor.
Equip analògic del 1987
Llanterna de mà pesada amb piles limitades. Gravadora Nagra amb cintes finites. Encenedor Zippo com a últim recurs lumínic. Cada objecte té pes físic i genera so en manipular-se: so que la necròpoli absorbeix i retorna distorsionat.
La gestió dels recursos no és un minijoc. És la línia entre documentar unes ruïnes i acabar convertint-te en part d’elles.